De llengües maternes i discriminades (i la llengua de signes catalana)
Temas
Detalles
Tot i que encara és molt popular, als lingüistes no els agrada la denominació ‘llengua materna’. És molt imprecisa i a vegades carregada de prejudicis. En primer lloc, com que de mare només n’hi ha una (això tampoc no és precís), és fàcil pensar que de llengua materna també, i això no és pas cert. Milions de persones –seria interessant tenir-ne un percentatge fiable, segur que ens sorprendria– parlen més d’una llengua com qui diu des del néixer, és a dir, no tenen record d’haver-la après. No cal anar a situacions amb tanta diversitat com la zona del riu Vaupés, on la norma social és (o potser era fins fa poc, perquè les societats canvien molt de pressa) buscar parella fora del mateix grup lingüístic. Aparellar-se amb algú que diu tenir la mateixa llengua està prohibit, és com un incest. I què és ‘tenir la mateixa llengua’? En aquest cas, la llengua del pare. Perquè evidentment la mare en té una altra, i com que els descendents les aprenen totes dues des del començament, i sovint algunes més dels oncles i les ties (per la mateixa norma, és habitual que parlin diferent) o d’altres criatures veïnes, la tria de la ‘llengua pròpia’ no té a veure amb haver-la parlat primer o tenir-ne més competència: és una qüestió d’identificació.