Les llengües de signes, les més inaudibles de totes
Temas
Detalles
Tot sovint el que sembla obvi no es correspon ni de bon tros amb la realitat. Molta gent és conscient que les persones sordes, tot i no sentir-hi, poden comunicar-se entre elles sense problema, i que amb aquest objectiu fan servir una mena de gesticulació manual que ens resulta inintel·ligible si no hi estem familiaritzats. Ara bé, si preguntéssim a qualsevol observador suposadament neutral si creu que aquesta gesticulació és una llengua, la majoria ens respondria que no, perquè “és obvi” que la llengua és parla. O bé un reflex de la parla, com per exemple la llengua escrita. I precisament d’aquí prové una de les creences més generalitzades sobre la gestualitat emprada per les persones sordes: que aquesta no és més que una “versió manual” derivada de la llengua oral predominant a l’entorn. Algú altre podria opinar que això no pot ser així, perquè tots els sords del món empren la mateixa llengua de signes, que és “òbviament” universal. I, alternativament, també trobaríem qui assumeix que els signes emprats per les persones sordes no són pròpiament una llengua, sinó un sistema o codi especial utilitzat amb finalitats comunicatives. Però en cap cas una llengua –ens diria- amb totes les seves subtileses expressives i amb una complexitat gramatical comparable a la del català o l’anglès, per exemple.
En: Les llengües a Catalunya (2005) pp. 75-85