Les llengües de signes, fetes visibles
Temas
Detalles
Tot i ser llengües visuals, fins fa relativament poc les llengües de signes han restat paradoxalment invisibles no només per a la societat en general, que les identificava com a crosses de comunicació gestual entre persones sordes, sinó també per al col·lectiu dels que ens dediquem professionalment a l’estudi del llenguatge humà i la seva manifestació en llengües particulars. Al llarg d’uns quants decennis de recerca lingüística, però, les llengües de modalitat visuogestual (és a dir, aquelles percebudes a través de la visió i articulades manualment, per oposició a les llengües orals, de modalitat audiooral) han anat rebent més i més atenció, fins al punt de poder afirmar que ja no es pot fer lingüística sense tenir-les en compte: d’una banda, les seves propietats lingüístiques, ancorades en la facultat humana del llenguatge però materialitzades en un medi radicalment diferent de l’acústic, permeten formular noves preguntes i reformular-ne de velles amb nova evidència empírica; de l’altra, les seves particularitats sociolingüístiques, que esbossarem més avall, ens aboquen no només a defensar els drets lingüístics de les comunitats d’usuaris sinó a defensar un dret fins i tot més fonamental com el dret al desenvolupament del llenguatge en els infants sords.